Pròleg

No puc presumir d’haver atresorat al llarg de la meua vida grans coneixements sobre el Magrib o sobre el món, diguem-ho així provisionalment, arabomusulmà i berber. Com tantíssima gent que avui depassem la cinquantena, em van criar en temps del franquisme a base d’ideologia castellanocèntrica i nacionalcatòlica. Avui repasso la Enciclopedia Álvarez (llum i guia de la meua formació escolar) i rellegeixo: “Mahoma fue un árabe alucinado que se fingió enviado por Dios para predicar la doctrina verdadera[1]”. Poca més notícia en tenia, malgrat les fotografies als diaris de la inquietant “guàrdia mora” de Franco i els anacrònics vestits dels “procuradores en cortes” sahrauís, que vèiem al NO-DO i que jo assimilava més aviat a la cavalcada dels reis d’Orient que no pas a la condició homologada de “moros”. Aquests (els moros), per endemés, eren els dolents dels còmics (llavors en dèiem “tebeos”) del meu ídol: el Capitán Trueno, personatge entestat a ofegar les pulsions eròtiques que li provocava una princesa vikinga (la primera sueca del tardofranquisme) a base de garrotades contra els seguidors d’aqueix “árabe alucinado”. Tot plegat, molt edificant[2]. Enmig d’aquest panorama ideològic, però, tenia jo un punt de confusió i dubte: encara avui, a la sala de casa meua (al poble), hi ha penjada una fotografia antiga, de cap a 1920, dels meus padrins escarxofats en un divan de palau andalusí (s’hi reconeix l’Alhambra de Granada), vestida ella més o menys d’hurí entre coixins i ell com a mínim de príncep rifeny, amb gumia i espingarda. Una fotografia que estenia una ombra de dubte sobre els meus orígens familiars, ombra que es va dissipar fa un parell d’anys quan, en una visita a Granada, la meua dona i jo vam trobar l’obrador fotogràfic on havia estat feta, i que s’ha conservat exactament tal com era. Ens hi vam donar el capritx de fer-nos, en homenatge als meus avantpassats carnavalescos, un altre retrat (ara ja en format digital) amb el mateix attrezzo i el mateix capteniment.

Amb el pas dels anys vaig arribar a la condició d’adult i, al marge dels coneixements generals que es poden pressuposar a un professor universitari, no podia jo vanar-me d’haver aprofitat els anys i l’experiència per a fer-me una cultureta sobre el tema. Tot i això, a començaments de la dècada dels 90, a Lleida, els moros ja no eren personatges de còmic. Igual que altres col·lectius (en aquells moments, gairebé exclusivament africans), ja tenien carta de presència als nostres carrers, però la possibilitat de tenir-hi contactes, si no era per la via de la feina (i a la universitat no es donava el cas), era més aviat minsa a causa, principalment però no exclusivament, de les barreres socials, econòmiques i culturals.

És en aquest context que el diari SEGRE va publicar un dia un reportatge sobre un jove marroquí emprenedor, fisioterapeuta, que amb un col·lectiu de gent promovia una associació cultural que pretenia donar a conèixer a la ciutadania les inquietuds, la cultura i la situació social dels immigrants magribins. En aquell moment es donava la circumstància que jo era el director del departament de Filologia Catalana de la Universitat, i vaig pensar que podria ser interessant de prendre-hi contacte a fi i efecte, principalment, d’organitzar algun curs de llengua i cultura àrabs per als meus estudiants. Noteu-hi que la solidaritat, la multiculturalitat, la cooperació i el diàleg entre civilitzacions encara no s’havien inventat. Gràcies al diari, la mateixa tarda ja vam aparaular una entrevista al meu despatx de la Facultat. Mentre els esperava, no vaig poder estar-me de recordar amb un punt de nerviosisme el Capitán Trueno i les garrotades amb els infidels. Els prejudicis, per sort, encara que facen bola com el pa sec, amb una mica de bona intenció sempre els pots acabar de tirar avall. S’hi van presentar dos joves vestits “a l’europea” i que parlaven fluidament el català. Ni tan sols van tenir el detall, oh frustració!, de venir amb camell o d’intentar-me tallar el cap amb una simitarra. Ben al contrari: de seguida vam congeniar  i vam tenir grans idees, algunes de les quals hem portat amb el temps a la pràctica i unes altres no. Un d’ells era l’Omar, el coprotagonista del llibre que teniu a les mans. D’ençà d’aleshores, el món continua igual –potser pitjor–, i el sol persisteix a eixir per Catalunya i pondre’s per l’Aragó; però la meua percepció n’ha canviat i, en part, és gràcies a l’Omar.

L’Omar és un personatge extraordinàriament extravertit. El mèrit de l’amistat que vam teixir és seu, ja que jo sóc un tímid compulsiu. És una persona que enamora amb la mirada (precisament heu agafat el llibre ideal per a trobar-ne testimoni) i que sap encomanar passions. Passejant fa no gaire per la plaça Djemà-el-Fnà de Marràqueix (la de les pel·lícules), ho vaig entendre tot: l’Omar és, en realitat, un encantador de serps. Ara en diuen “empatia”, però a mi no m’enredaran pas. Val a dir, per no atorgar-li tot el mèrit a ell, que en la nostra amistat també ha influït una passió compartida: la cuina.

La Dúnia (l’altra protagonista, i autora) l’he coneguda a través de l’Omar. Malgrat no haver-la tractada tant, puc dir que inspira una gran confiança. I això és gràcies a ser, per damunt de tot, una persona de gran sensibilitat, si m’excuseu el tòpic. Una sensibilitat com només els artistes poden demostrar. Sabia que es dedicava a l’animació i el teatre, però també he pogut comprovar com es desenvolupa en les arts plàstiques, especialment en la pintura. I qui domina el llenguatge del teatre i el de les arts plàstiques té tots els números per a moure’s com peix a l’aigua en l’expressió literària.

I ací en teniu la mostra. Amb un tempo que a estones pot semblar el d’una novel·la, però que en realitat és el relat autobiogràfic des de l’experiència de l’autora, el llibre combina la narrativa (al capdavall no deixa de ser una apassionada –i apassionant– història d’amor) amb l’assaig, amb tota una reflexió sobre la convivència absolutament escaient al lloc i al temps que vivim. Una reflexió, val a dir-ho, no especulativa: la Dúnia ens parla en tot moment a través de les experiències que ha viscut, i ens ofereix una visió, jo crec que en el fons esperançada, d’una situació difícil i dura. I ho fa amb una prosa àgil i directa; sense embuts ni maquillatges. I, quan convé, sap escatxigar-la d’ironia, de sarcasme; també en algun cas d’humor. Però també de vehemència, fins i tot de ràbia. Al meu entendre i malgrat les aparences, el llibre no és provocador. El que sí que ho és el context que el genera: els murs d’incomprensió que naixen de la incultura i els prejudicis, en part; però també de les febleses, la covardia i la hipocresia. Ben pensat, em sembla que es podria haver titulat perfectament “Amor en temps de crisi”. Però no crisi econòmica –que també–, sinó crisi de valors, que aquestes són les més difícils de superar.

Davant d’això i pel bé de la convivència la Dúnia explora les “vies del mig”, que són moltes i són amples, però que malgrat això cal saber trobar en un món que rebutja l’escala dels grisos, perquè sempre és més còmode, o si més no més segur, triar el blanc o el negre. Però és solament en aquest ampli espectre de grisos on podem trobar (i de ben segur trobarem) els punts d’encontre entre concepcions distants. Sembla una obvietat, però algú ho havia de dir.

En resum, en aquesta Medina Làrida actual, de començaments del segle XXI, la Dúnia, com un Capitán Trueno modern, reparteix mastegots a tort i a dret contra moros i cristians, conta l’alfange esmolat del fanatisme i contra l’estilet punxegut de la hipocresia i, al mateix temps, ens ofereix la seua experiència vital i una bonica història d’amor. Tot plegat, ens assenyala que l’autèntic camí de la convivència passa per compartir i intercanviar, i no pas per imposar. De ben segur que l’Etna, l’Issam i l’Aixa (els seus fills), com una personalització del nostre futur com a societat i com a país, sabran quin camí cal triar.

Ramon Sistac

Lleida, gener de2011

---

[1] Antonio ´Álvarez (1954), Enciclopedia. Intuitiva, sintética y pràctica. Segundo grado. Madrid, pàg. 346.

[2] Una magnífica antologia de la ideologia que presentava al respecte la historieta gràfica de l’època, centrada en el personatge de “El guerrero del antifaz”, es pot trobar en el llibre d’Andrés Sopena Monsalve ¡Tente, iracundo otomano! Barcelona 2001.