jueves, 31 de marzo de 2011

ARTICLE REVISTA TEMPS DE FRANJA

Secció: Tot ensenyant les dents
Autor: Ramon Sistac

EL TAGÍN I LA CASSOLA

El tagín (tagina, tajin, tadjine) és una benedicció d’Al·là. És una mena de cassola de terrissa o ceràmica amb tapadora del mateix material i forma de xemeneia. El tagín s’utilitza en la cuina magrebina per a fer tota mena d’estofats al foc, a les brases o al forn; i dóna nom al mateix menjar que s’hi cuina (com les nostres cassoles o paelles). El fet d’estar fet de fang, i la seua forma acampanada, permet una cocció molt lenta i sense greixos, perquè el vapor circula per dins. És per això que ha estat definit com l’autèntic “forn portàtil”. Com es feia abans a les nostres pastisseries, en alguns llocs les mestresses porten els seus tagins al forn del barri o del poble, el recullen un cop cuit i se l’emporten cap a casa. Alguns estan profusament decorats i, seguint el costum nord-africà i arabomusulmà, els plats que s’hi fan (que poden ser tant de carn com de peix com de verdures) solen combinar el salat amb el dolç, les espècies i fins i tot l’escorça de llimó. Una autèntica delícia per als sentits, sana i nutritiva.
La cassola (a Mallorca greixonera, a Menorca tià) és també una benedicció divina, siga de carn, peix o verdura. En la nostra tradició, encara que ara s’adapten també a les plaques vitroceràmiques, són de terrissa i panxudes, per tal de permetre una perfecta adaptació al fogó i, sobretot, fer-hi el sofregit sense que es creme ni s’empegue. Estos temps de finals d’hivern, prescindint de la Quaresma, és una bona època per a fer una contundent cassola de tros, amb espinacs, caragols i tota classe de carns, amb predomini de les de porc, autèntica discordança cultural entre les dues ribes del Mediterrani.
A cavall entre el nord i el sud, entre el tagín i la cassola, la Dúnia Carulla ha escrit Un amor sense vel. La lluita d’una parella entre l’odi i el rebuig (ed. Pagès, Lleida 2011), la història viscuda —narrada en primera persona— de la relació entre una catalana de Bell-lloc d’Urgell i un marroquí de Marràqueix a Lleida. La lluita de l’amor entre murs d’incomprensió, hipocresia i intolerància; la lluita d’una nova societat que, malgrat totes els desavinences, crisis i frustracions, la Dúnia i l’Omar estan contribuint a teixir per a tots nosaltres.

martes, 22 de marzo de 2011

-Hi ha persones que no saben llegir mes enllà de les lletres.
-La vida et fa donar molts tombs fins arribar allà on vols.
-M'agrada que la gent parli al meu darrera, això vol dir que jo vaig davant seu.
-Hi ha gent tant pobra que només te diners.
-La gent no veu el que menges, veu el que et vesteixes.
-No ploris pels amics, perquè els amics de veritat no et faran mai caure una llàgrima..

QUADRES

ACCIONS

ACCIONS TEATRALS

DECAMERÓ MONGES

DECAMERÓ NARRADORA

DECAMERÓ BELLCOLOR

PROPERES EXPOSICIONS

LLOC: SALA D'EXPOSICIONS HOSPITAL ARNAU DE VILANOVA DE LLEIDA
DATA: DEL 11 AL 20 DE JULIOL DEL 2011

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

LLOC:  COMPLEX RESIDENCIAL BETULA ALBA  D'ALMACELLES
DATA: ABRIL DEL 2012

lunes, 21 de marzo de 2011

EXPO INSTITUT LLADONOSA



QUADRES

ENTREVISTA DIARI BON DIA

Imprimeix
Escrit per J. R. R.   

“Caldran molts més llibres per donar una imatge positiva dels musulmans”

Dúnia Carulla ha publicat el seu primer llibre, 'Un amor sense vel' (Pagès Editors), on explica sense embuts totes les vicissituds per acabar vivint a Lleida amb l’Omar, un marroquí musulmà. El seu és un relat que vol lluitar contra l’odi i el rebuig.
Pregunta.- El llibre és una història d’amor o una història d’integració?
Resposta.- El llibre es una història de convivència entre dues persones que representen dues cultures, essent la història d’amor el fil conductor. És un relat real, narrat en primera persona, de vivències i experiències quotidianes entre una catalana i un marroquí, una història com pot ser la de milions de persones que viuen amb la seva parella que és d’una altra cultura.
Vostè, pel que es veu, no és ni cristiana ni musulmana...
És necessari tenir una religió? Cal tenir un codi ètic personal i un règim de comunitat que el reguli i aleshores la presència d’un Déu, sigui Al·là, sigui el Mestre o el nom que li vulgui donar, serveix d’ajuda i reflexió.
La interculturalitat és possible o ens hem de conformar amb la multiculturalitat?
A dia d’avui, la interculturalitat és una utopia o una frase de màrqueting polític. Els fenòmens generals poc tenen a veure amb el món particular de les persones, que són les que han de resoldre els seus propis conflictes. Tot, gairebé tot, depèn de les persones i només podrem aspirar a la interculturalitat quan ens comencem a mirar entre nosaltres com a éssers humans i no per la seva raça o per la seva condició religiosa, econòmica, social o cultural. Aquesta reflexió l’hauria de fer tothom, i quan dic tothom, em refereixo tant es autòctons com els nouvinguts.
La diferència de religions és un problema per a la integració de les persones arribades des del Magrib fins a Lleida? Per què?
A Lleida hi ha un gran nombre d’immigrants musulmans de diferents nacionalitats i diferents ideologies, no solament del Magrib. La religió és un procés personal, quan entra en una jerarquia es complica fins a punts inaudits del seu propòsit pacificador i motor de la convivència. No podem posar tots els musulmans dins del mateix sac, la desconeixença cap a allò nou fa por pels dos costats. Resumint: si la religió fa entrar en conflicte no és religió, és una altra cosa disfressada amb el nom de la religió, sigui la que sigui.

Si la religió fa entrar en conflicte, no és religió, és una altra cosa que es disfressa de religió

Creu que els corrents salafistes -coneguts per al gran públic com a integristes- són els que controlen els musulmans a Lleida? Quina és la solució?
D’Islam només n’hi ha un, però té, com totes les religions, diferents branques, n’hi ha que abracen la part mes ortodoxa -malauradament, són els que es veuen-, però també hi ha una gran majoria que són musulmans moderats que, per desgràcia, passen desapercebuts. Al conflicte de Lleida s’hi han implicat massa interessos, és un conflicte religiós però també polític. La solució es basa, com he dit, en les persones i en la manera com gestionen el seu entorn.
Al llibre explica els problemes que han tingut vostè i l’Omar de convivència. S’haguessin pogut evitar aquestes situacions?
Els problemes, si s’eviten, es converteixen en vergonyosos. Estimar és un sentiment superior que ens ajuda a resoldre les dificultats.
Defineixi l’Omar amb una frase breu.
Fort, lluitador i amb un gran cor. És la persona que he decidit que sigui el pare dels meus dos fills petits i, amb això, crec que està tot dit.
Creu que el llibre contribuirà a donar una imatge més positiva dels musulmans?
Ja m’agradaria, però crec que caldran molts més llibres i uns canvis profunds de maneres de fer. Depèn de tots que aquesta imatge canviï i els primers que han de posar de la seva part son els musulmans, perquè són ells els primers interessats.
Per últim, ara, amb perspectiva i després de tantes penalitats, suposo que creu que ha valgut la pena tot el seu esforç...
No en diria penalitats, sinó una preciosa historia d’amor i, com a tal, tornaria a sentir i viure el que he fet amb orgull i sense cap remordimen

entrevista diari segrel

Cultura
imprimir
NOVETATS

"S'ha de tallar el fanatisme de la mesquita del carrer del Nord"

Una lleidatana trenca el tabú de la convivència amb musulmans en un llibre

  • 1
L'autora d''Un amor sense...
L'autora d''Un amor sense vel', Dúnia Carulla, ahir en un racó del seu domicili a Bell-lloc d'Urgell.
J. B. |
bell-lloc Dúnia Carulla (Bell-lloc, 1977) conviu des de fa quatre anys amb Omar, un marroquí de Marràqueix que viu des de fa 24 anys a Catalunya i amb qui té dos fills. Família, amistats, entorn social... tot s'ha capgirat en la seua vida, que ara ha decidit plasmar al llibre Un amor sense vel, una de les apostes de Pagès Editors per a aquest pròxim Sant Jordi.
"M'agradaria que a partir d'aquest llibre la gent veiés que la nostra és una relació de parella normal i corrent, basada en el respecte mutu", explica l'autora. Carulla no només narra la lluita d'una parella -una catalana educada en la cultura cristiana i un marroquí que professa la fe islàmica- contra l'odi i el rebuig, sinó que també reparteix contra el "problema cada dia més seriós que suposa a Lleida el creixement del salafisme, que s'hauria de tallar d'una forma o altra".
De fet, la seua parella, Omar, es distingeix des de fa anys per la seua radical oposició a la mesquita del carrer del Nord, per la mentalitat ultraconservadora dels seus gestors. "A les seues pregàries, diuen presumptament als fidels que Lleida és una terra de no creients i que els musulmans no han de tindre cap relació amb les persones d'aquí perquè són enemics", lamenta la jove lleidatana. L'autora critica tant el racisme de la societat d'acollida -"encara hi ha por, es parla d'integració però poca gent té ganes que existeixi de veritat"- com els problemes amb què s'han trobat molts compatriotes d'Omar, agreujats amb l'actual crisi econòmica, "que provoca que molts abracin els discursos extremistes".
També hi ha espai en aquesta crònica personal per al vel i el burca. "El mocador al cap és una cosa cultural. Totes les dones marroquines que conec, i són moltes, el porten perquè volen. I no fa gaires anys també era costum aquí a Espanya. Una altra cosa és el burca integral, que és un problema del radicalisme religiós que hi ha en països amb els quals no tinc cap relació, com ara l'Iran o l'Afganistan."
I hi ha clixés que costa trencar: "Pel carrer, encara em pregunten quin dia em veuran amb vel", afegeix la Dúnia amb resignació.

domingo, 20 de marzo de 2011

QUADRES

pròleg

Pròleg

No puc presumir d’haver atresorat al llarg de la meua vida grans coneixements sobre el Magrib o sobre el món, diguem-ho així provisionalment, arabomusulmà i berber. Com tantíssima gent que avui depassem la cinquantena, em van criar en temps del franquisme a base d’ideologia castellanocèntrica i nacionalcatòlica. Avui repasso la Enciclopedia Álvarez (llum i guia de la meua formació escolar) i rellegeixo: “Mahoma fue un árabe alucinado que se fingió enviado por Dios para predicar la doctrina verdadera[1]. Poca més notícia en tenia, malgrat les fotografies als diaris de la inquietant “guàrdia mora” de Franco i els anacrònics vestits dels “procuradores en cortes” sahrauís, que vèiem al NO-DO i que jo assimilava més aviat a la cavalcada dels reis d’Orient que no pas a la condició homologada de “moros”. Aquests (els moros), per endemés, eren els dolents dels còmics (llavors en dèiem “tebeos”) del meu ídol: el Capitán Trueno, personatge entestat a ofegar les pulsions eròtiques que li provocava una princesa vikinga (la primera sueca del tardofranquisme) a base de garrotades contra els seguidors d’aqueix “árabe alucinado”. Tot plegat, molt edificant[2]. Enmig d’aquest panorama ideològic, però, tenia jo un punt de confusió i dubte: encara avui, a la sala de casa meua (al poble), hi ha penjada una fotografia antiga, de cap a 1920, dels meus padrins escarxofats en un divan de palau andalusí (s’hi reconeix l’Alhambra de Granada), vestida ella més o menys d’hurí entre coixins i ell com a mínim de príncep rifeny, amb gumia i espingarda. Una fotografia que estenia una ombra de dubte sobre els meus orígens familiars, ombra que es va dissipar fa un parell d’anys quan, en una visita a Granada, la meua dona i jo vam trobar l’obrador fotogràfic on havia estat feta, i que s’ha conservat exactament tal com era. Ens hi vam donar el capritx de fer-nos, en homenatge als meus avantpassats carnavalescos, un altre retrat (ara ja en format digital) amb el mateix attrezzo i el mateix capteniment.
Amb el pas dels anys vaig arribar a la condició d’adult i, al marge dels coneixements generals que es poden pressuposar a un professor universitari, no podia jo vanar-me d’haver aprofitat els anys i l’experiència per a fer-me una cultureta sobre el tema. Tot i això, a començaments de la dècada dels 90, a Lleida, els moros ja no eren personatges de còmic. Igual que altres col·lectius (en aquells moments, gairebé exclusivament africans), ja tenien carta de presència als nostres carrers, però la possibilitat de tenir-hi contactes, si no era per la via de la feina (i a la universitat no es donava el cas), era més aviat minsa a causa, principalment però no exclusivament, de les barreres socials, econòmiques i culturals.
És en aquest context que el diari SEGRE va publicar un dia un reportatge sobre un jove marroquí emprenedor, fisioterapeuta, que amb un col·lectiu de gent promovia una associació cultural que pretenia donar a conèixer a la ciutadania les inquietuds, la cultura i la situació social dels immigrants magribins. En aquell moment es donava la circumstància que jo era el director del departament de Filologia Catalana de la Universitat, i vaig pensar que podria ser interessant de prendre-hi contacte a fi i efecte, principalment, d’organitzar algun curs de llengua i cultura àrabs per als meus estudiants. Noteu-hi que la solidaritat, la multiculturalitat, la cooperació i el diàleg entre civilitzacions encara no s’havien inventat. Gràcies al diari, la mateixa tarda ja vam aparaular una entrevista al meu despatx de la Facultat. Mentre els esperava, no vaig poder estar-me de recordar amb un punt de nerviosisme el Capitán Trueno i les garrotades amb els infidels. Els prejudicis, per sort, encara que facen bola com el pa sec, amb una mica de bona intenció sempre els pots acabar de tirar avall. S’hi van presentar dos joves vestits “a l’europea” i que parlaven fluidament el català. Ni tan sols van tenir el detall, oh frustració!, de venir amb camell o d’intentar-me tallar el cap amb una simitarra. Ben al contrari: de seguida vam congeniar  i vam tenir grans idees, algunes de les quals hem portat amb el temps a la pràctica i unes altres no. Un d’ells era l’Omar, el coprotagonista del llibre que teniu a les mans. D’ençà d’aleshores, el món continua igual –potser pitjor–, i el sol persisteix a eixir per Catalunya i pondre’s per l’Aragó; però la meua percepció n’ha canviat i, en part, és gràcies a l’Omar.
L’Omar és un personatge extraordinàriament extravertit. El mèrit de l’amistat que vam teixir és seu, ja que jo sóc un tímid compulsiu. És una persona que enamora amb la mirada (precisament heu agafat el llibre ideal per a trobar-ne testimoni) i que sap encomanar passions. Passejant fa no gaire per la plaça Djemà-el-Fnà de Marràqueix (la de les pel·lícules), ho vaig entendre tot: l’Omar és, en realitat, un encantador de serps. Ara en diuen “empatia”, però a mi no m’enredaran pas. Val a dir, per no atorgar-li tot el mèrit a ell, que en la nostra amistat també ha influït una passió compartida: la cuina.
La Dúnia (l’altra protagonista, i autora) l’he coneguda a través de l’Omar. Malgrat no haver-la tractada tant, puc dir que inspira una gran confiança. I això és gràcies a ser, per damunt de tot, una persona de gran sensibilitat, si m’excuseu el tòpic. Una sensibilitat com només els artistes poden demostrar. Sabia que es dedicava a l’animació i el teatre, però també he pogut comprovar com es desenvolupa en les arts plàstiques, especialment en la pintura. I qui domina el llenguatge del teatre i el de les arts plàstiques té tots els números per a moure’s com peix a l’aigua en l’expressió literària.
I ací en teniu la mostra. Amb un tempo que a estones pot semblar el d’una novel·la, però que en realitat és el relat autobiogràfic des de l’experiència de l’autora, el llibre combina la narrativa (al capdavall no deixa de ser una apassionada –i apassionant– història d’amor) amb l’assaig, amb tota una reflexió sobre la convivència absolutament escaient al lloc i al temps que vivim. Una reflexió, val a dir-ho, no especulativa: la Dúnia ens parla en tot moment a través de les experiències que ha viscut, i ens ofereix una visió, jo crec que en el fons esperançada, d’una situació difícil i dura. I ho fa amb una prosa àgil i directa; sense embuts ni maquillatges. I, quan convé, sap escatxigar-la d’ironia, de sarcasme; també en algun cas d’humor. Però també de vehemència, fins i tot de ràbia. Al meu entendre i malgrat les aparences, el llibre no és provocador. El que sí que ho és el context que el genera: els murs d’incomprensió que naixen de la incultura i els prejudicis, en part; però també de les febleses, la covardia i la hipocresia. Ben pensat, em sembla que es podria haver titulat perfectament “Amor en temps de crisi”. Però no crisi econòmica –que també–, sinó crisi de valors, que aquestes són les més difícils de superar.
Davant d’això i pel bé de la convivència la Dúnia explora les “vies del mig”, que són moltes i són amples, però que malgrat això cal saber trobar en un món que rebutja l’escala dels grisos, perquè sempre és més còmode, o si més no més segur, triar el blanc o el negre. Però és solament en aquest ampli espectre de grisos on podem trobar (i de ben segur trobarem) els punts d’encontre entre concepcions distants. Sembla una obvietat, però algú ho havia de dir.
En resum, en aquesta Medina Làrida actual, de començaments del segle XXI, la Dúnia, com un Capitán Trueno modern, reparteix mastegots a tort i a dret contra moros i cristians, conta l’alfange esmolat del fanatisme i contra l’estilet punxegut de la hipocresia i, al mateix temps, ens ofereix la seua experiència vital i una bonica història d’amor. Tot plegat, ens assenyala que l’autèntic camí de la convivència passa per compartir i intercanviar, i no pas per imposar. De ben segur que l’Etna, l’Issam i l’Aixa (els seus fills), com una personalització del nostre futur com a societat i com a país, sabran quin camí cal triar.
Ramon Sistac
Lleida, gener de2011


[1] Antonio ´Álvarez (1954), Enciclopedia. Intuitiva, sintética y pràctica. Segundo grado. Madrid, pàg. 346.
[2] Una magnífica antologia de la ideologia que presentava al respecte la historieta gràfica de l’època, centrada en el personatge de “El guerrero del antifaz”, es pot trobar en el llibre d’Andrés Sopena Monsalve ¡Tente, iracundo otomano! Barcelona 2001.

QUADRES

DE PINTORA...

D' ACTRIU

D'AUTORA

QUADRES

QUADRES

QUADRES

QUADRES

QUADRES

ENTREVISTA DIARI : LA MANYANA

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE INVITACIÓ.

alfombra

UN AMOR SENSE VEL

El primer llibre que he escrit.

Auesta no és una novel·la, ni una obra de ficció, tampoc el relat d' un amor qualsevol, sinó una història de fets reals. És la crònica directa i escrita en primera persona d'una vida que ara mateix encara continua. És l'experiància vital d'una parella de Lleida ue ha de fer front als problemes generats pel fet que ell és marrouí i professa la fe islàmica i ella, una noia catalana educada en la cultura cristiana. Les difícils relacions de convivència, així com la polèmica ue envolta una mesquita de la ciutat i els salafistes (musulmans radicals) que la controlen, son els eixos sobre els quals gira la seva vida i la dels seus tres fills. Les dificultats de la seva lluita contra el fanatisme i el rebuig representen pe tots dos un motiu d'unió. Amb un amor sense vel, estem davant d'un relat amb força i sinceritat, tot un exemple de foc real on la imcomprensió i la por davant d'allò ue no coneixem encara te vigència.

PINTORA